et passa?

Darrerament, m’empipo, m’enfado i m’enutja no poder expressar-me com, jo, sento que ho puc fer. Quan parlo o escric, darrerament, no recordo o no trobo la paraula precisa i exacte quan vull, i intento definir o descriure un fet. Tinc clar l’entorn, visualitzo el fet en el pensament i massa sovint m’entrebanco quan ho vull expressar. El pensament, les neurones que fan els enllaços de les descarregues elèctriques, no connecten amb les de l’expressió verbal. Quan és escrita, hi deixo un espai, després quan em ve clarament la idea que reflecteix el pensament, la paraula que la concreta, al cap i es fa connexió, ho empleno. Haig de recórrer a descriure el context, fer-ne una narrativa de l’entorn del què vull expressar per arribar-hi. He de crear enllaços, i abundar en paraules per anar a petar allà on vull arribar, quan sovint, em sento molt més còmode i m’expresso millor en síntesi.

ps: no és disciplència.

mil i una nits

Llegint les mil i una nits.

Me’l va regalar la meva estimada, cada nit abans de dormir li llegia un conte en veu alta fins que s’adormís…
Ara, 14 anys més tard, els rellegeix-ho. Ella ja no hi és, s’en va anar, va volar cap altres horitzons…

volarà…

Escrivint a la cronologia he buscat apunts i he trobat això:
“Tinc la sensació de ser el pal de paller emocional, que em necessita, quan un ha de ser el seu propi pal… i que quan ho descobreixi, volarà…Em dol perquè ja ho he viscut masses vegades. El que visc és l’ara, ho he triat així, passi el que passi.” (2008)

Haver perdut la inèrcia de guanyar-me bé la vida. No tenir feina ser selectiu per cercar-ne la va decepcionar. No n’era conscient, estava deprimit, i d’alguna manera no podia reconèixer que estava arrossegant un estat de tristesa pel què em veia venir.
Treballs precaris. Repartit fruita i verdura, ecològica, intentar millorar el repartiment, ser més efectiu i haver de lluitar per la feina fos efectiu i tenir menys despeses aprofitant viatges més racionalitzats. Treballar en una botiga de fotografia en plena crisi i haver d’acceptar la trampa del contracte de migdia quan treballava tot el dia pel sou mínim…

Entenc que he deixat de ser atractiu, de com ho era, per qui sóc sense haver de fer-me veure ni vendre el peix. S’oloren que no tinc res a oferir. Sóc invisible.

Escrivint la cronologia veig d’on vinc, el que he viscut i també el que he deixat i també el què he perdut.

El present només em permet viure al dia, a mínims. No puc realitzar coses que m’omplen. Cinema, teatre, concerts, viatjar, moure’m, regalar, compartir…

Precisament voler compartir i no sintonitzar, avui em fa sentir així deprimit. Em costa trobar la xispa la broma, el somriure, riure’m de les xorrades i dels xorres. El costat alegre i rialler.

Passejar, passar el temps, fer exercici com un hàmster donant voltes a la roda, veure el paisatge, i aquest paisatge bonic, de primavera esdevé monòton de tant gastar-lo…

comprensió

M’envia una fotografia per Telegram, on es veu un ull amb un text que hi diu: “el ojo ve solo lo que la mente está preparada para comprender” i es queda tan ample, suposo que m’interpel·la per dir-hi alguna cosa.
Li contesto; Evidentment, una cosa que no has vist mai no sabràs que és.
Em contesta; no és això el que diu.
Li responc; per mi sí, és evident.
Em diu; doncs ja està.

Aquí s’hauria acabat la conversa però li dono una volta i li torno ha raonar el seu enunciat.
Si tu et prepares, mentalment per veure coses, les veuràs. M’explico, quan tu medites en unes tècniques determinades, físiques, adquireixes i obtens experiència i amb la practica adquireixes coneixement. Si tu vols veure un sol rogent, que no et crema dins teu, el veuràs, però abans hauràs fet una unes sessions d’aprenentatge, coneixement, és a dir entendre intel·lectualment, mentalment, el que t’estan dient. Quan t’inicies en les pràctiques tens una gran experiència degut a que les teves expectatives són molt grans. I sobretot perquè qui t’inicia és un -ànima gran-, un expert. Amb el temps, si no ets en el grup, la secta o el què sigui i no fas fil a per randa tots els preceptes perquè funcioni, i on ho has aprés i en companyia del ramat, perds pistonada. És com creure en déu, doncs això. Metafísica.
Tens tendència a creure, jo més aviat a experimentar coses tangibles. El què sents és una altra experiència, com la telepatia, pots ser a distància i sentir una persona o un succés. Hi ha la gent que ho experimenta que sol dir que és en el cor. Has de deixar d’esbrinar com funciona, no té explicació, s’escapa a la lògica. Mantenir l’equilibri és el què fas quan fas ioga o medites o quan fas qualsevol acte on et concentres; com un sabater arreglant sabates. Tot està d’acord, l’instint animal, el cos, la racionalitat, la ment i també allò extrasensorial, que no es veu però es percep. I ja som al cap del carrer. No hi ha màgia o si, i és estar pel què estàs, no preguntar-se res més del que no vagi més enllà d’existir i viure el moment.

Em replica; Entenc el que dius ….i està molt ben explicat. Tens raó. Tot i que, per més i més vegades que t’expliquin una cosa, o que la vegis, si no ets capaç d’obrir la ment, mai ho podràs entendre.
Responc; Això se’n diu enteniment. Intel·ligència.
Replica; Hi ha persones intel·ligents amb la ment molt tancada.
La meva resposta; i fi… 😂 😂

Somnis d’eternitat, Doctor?

Mentre somniava, conscient, m’he enamorat. Llavors és quan m’he adonat que somniava. Poc després, despert, m’han enviat una foto del sol ixent sobre la mar, sense cap text. Pensaven en mi.
Fa temps, sovint, tenia experiències telepàtiques amb persones determinades.

Avui, -l’endemà-, també he somniat, conscient, i també m’he adonat que somniava. Ningú m’ha enviat res. Cap sorpresa. L’experiència telepàtica no ha tingut lloc. De fet quan somniava no pensava en ningú.

Com ahir i abans d’ahir avui, -després de l’endemà-, m’he llevat somniant i m’he adonat que estava somniant.
i més tard… llir entre cards

Petita historia d’una relació amb una persona de qui he rebut la foto. va ser una relació esporàdica i clandestina, d’amagatotis. Un dia, parlant amigablement em va dir que jo per ella era “una canita al aire”. Va ser com un cop de puny a l’estomac. Ho vaig entomar amb una ganyota de desencís i a la vegada li vaig agrair la seva sinceritat. Acte de sobirania feminista maldestre.
Durant molt de temps vàrem deixar de parlar. Fa molt poc ho hem tornat a fer a distància, esporàdicament. Sé, que ella sap que m’agrada per com és pel seu caràcter, la seva manera de ser i l’actitud que té davant l’adversitat i en la vida, encara que em desconcerta el seu comportament erràtic amb mi. Entenc que per ella vol mantenir l’amistat que a mi em costa de mantenir. En el temps i en la distància ha tingut importància, oimés quan altres persones que eren importants, que havien tingut transcendència en la meva existència, han deixat de ser-ho i ja no ens comuniquem ni ens desitgem res bonic, No parlem i d’alguna manera s’han mort per mi.

Li he dit; a vegades no sé què pensar, m’agrades et desitjo, -i ho saps-, voldria estar amb tu. D’altres, quan no m’agafes el telèfon o no em contestes, ja no ho sé…

(m’ha vingut a la memòria aquest poema d’en Carles Fages de Climent musicat per l’Amadeu Cases : cançó breu )

de Portugal a Portugal: capítol

Són sis anys, -com tot el temps que fa que visc en aquest cau-, ara sense que els dies siguin diferents, i les estacions passen com una rutina esperant que passin els hiverns, -rutinaris i pesats-, perquè arribi una altra primavera, amb només escapades de tant en tant, oimés ara que estem en temps de pandèmia i aquests passerells ens tenen confinats perquè han de jugar en l’equilibri d’economia i salut. Que es deixin de restriccions de mobilitat durant la setmana, que posin transport públic en condicions i amb distància de seguretat, que vigilin on són les aglomeracions de terrasses i bars i etcètera… i ens deixin de culpabilitzar la gent que som responsables, collons !! Salut mental és deixar de fer el què et manen que facis.

Com deia, i ho vaig viure intensament sense ahir ni sense demà, suposo perquè quan ets jove no penses en res del què ha passat ni en el que vindrà, només tens el present. Vius intensament. El teu equipatge és escàs; dues mudes, uns pantalons, unes vambes, el teu Berimbau i para de comptar…
Any 1974 sis mesos després de la revolució dels clavells, mitjans de setembre per sentir a en Ian Ioganan.ji, un mahatma, – ànima gran-, que explicava el coneixement d’un mateix en nom del seu mestre el guru Mahara.ji o Prem Rawat, -això ho vaig saber molts anys després-, Setembre…


Un setembre de 1980, sis anys més tard, vaig tornar-hi de viatge en cotxe, en el Ford fiesta amb la Núria. Els llocs, la manera de viure-ho i veure-ho completament diferent, -havia canviat, jo- havien passat i havia viscut sis anys molt intensos…

continua… [capítol de Portugal a Portugal, sis anys intensos de la cronologia que estic escrivint]