Argentona

Llocs divertits, al bosc apilonant fullaraca, pinassa fèiem cases, murs, cases sense sostre, tenien portes finestres, distribucions i visitàvem el veïnat, les demés construccions, llocs per cadascú… venia el cabró de torn a trencar els murs dels nostres habitatges imaginaris…

També es carregava les fileres de cuques, les processionàries irritants, els molt burros les tocaven, desfèiem les fileres i s’havien de curar a la infermeria… criatures. Jugàvem al bosc mentre els demés tenien pati de ciment… Teníem un bosc. Havíem de pagar el preu de la llunyania, amb el sentiment afegit d’abandonament, no veure ni conviure amb els germans, ni amb els pares, érem a l’internat, les colònies d’Argentona, la obra social de la caixa estalvis de Mataró, érem els pobres menys pobres, “enchufe”, amb places limitades estàvem menjats, i allotjats en una torre preciosa a les afores. Mal educats i maltractats per les monitores que no tenien cap mena de coneixement d’educació, amargades sovint ens putejaven, autoritàries, si et pixaves al llit et ficaven davant dels companys amb el llençol tacat i els hi feien cantar per humiliar-te la cançó “un flecha en el campamento” falangistes de la “sección femenina” empleades imposades pel règim, suposo, per adoctrinar. La persona que creies que era era una mica civilitzada en el tracte, la monja directora que t’acollia del seu despatx, et posava colònia perquè no fessis pudor de pixat, després d’haver passat per la tortura de la dutxa freda, aplicada per una de les filles de puta de torn, la guenya, en ple hivern i amb aigua freda…

Alguna vegada veia un company dels escoltes, dels llobatons, venia de visita amb el seu avi president de la caixa d’estalvis, amb un cotxe negre gran, el veia de lluny… n’hi havia que tenien sort, pensava… el meu pare ho havia perdut tot, la seva empresa, el seu taller on hi tenia 15 empleats, que va sacrificar abans de fer suspensió de pagaments, abans de deixar els treballadors sense indemnització, gràcies als seus socis-creditors, familiars que van descapitalitzar-lo una vegada l’empresa funcionava, el van deixar sense finançament, l’empresa era rendible, venien maquinària puntera en aquells moments. Va haver de migrar deixar enrera la seva dona i deu fills a càrrec, com mils de treballadors a Europa…

Anuncis

i l’amor, se sent, és lliure, asclar !

L’amor se sent, l’amor t’atrapa i per inversemblant que sigui no el pots atrapar, és un sentiment, de dins, no el pots esperar, el sents, potser és una carícia i tendresa per l’ànima, i per tant el volem, quan l’expresses, en paraules no el pots dir, és com voler definir l’innombrable reconsagrat i adorat, però només és això un sentiment, molt gran, volent-lo atrapar el mates, i és amarg.

Expressant això pots llegir-me el que en penso, el marc mental condicionat, no el que sento.

l’amor en un fil; responent a Rising love : https://twitter.com/VogelfreiCAT/status/1134677547143389184

introducció al no res i al concret

perdem bous i esquelles pel camí, desordenat, caòtic, cercant una sortida, mentrestant visc el present aquest que he escollit viure, el meu present que ja no és, sovint a cops de sort i temptant-la, inconscient va! sense pensar en res, vivint l’existència del moment, a l’Arsenal, el campus de la universitari tolosà de Llenguadoc, a Mansfield road, ocupant la casa que s’ha de remodelar del barri, que el council o quelcom semblant, et permet en el barri festiu el Global village. Prats verds d’Amstead head, viatges imaginaris d’un instant, que han estat d’hores sota l’arbre veien passant el dia, en un lloc i l’altre contemplatiu, el nexe mental del temps, de no fer res, respirar, observar i sentir la brisa com la d’ara, avui, aquesta vespre i aquí. Del temps, la vivència, com sento sovint dir-me; no té temps, el passat no existeix, és tota una vida.

 

en el lloc aspre

Fa dies que necessito estar actiu, veure gent, xerrar, aquesta activitat, és fugir, allunyar-me de allò que m’aferra. Ja he hivernat prou i sobretot, m’he contingut massa.

Estar sol m’encongeix l’ànima, no suporto estar sol, no poder compartir.

Aquest sentiment és com un sentiment de pèrdua. No és enyorança ben bé de algú, sinó que m’ho recorda. Quan trenques i s’acaba. Sents el buit, t’has quedat orfe d’aquell perfum, de la persona, qui va ser important, que va ser i en un moment, en el temps, que ja no és, que et va marcar, que et marcà com un tatuatge.

És sentir-se desterrat, exiliat forçós en el lloc aspre, quan tens la necessitat de sentir-te d’espais oberts, lluminosos i no és un lloc concret. És poder escollir, és poder compartir i no poder.

 

 

Paraules concretes

…obro la finestra, airejo la casa, iCATfm, els ocells piulen. Assolellat a Gandia, Barcelona, Girona i a l’alt i baix l’Empordà.

Campanades cridant a morts. Solemnes.

Et penso, sento i desitjo. No hi ets. L’amor és una oportunitat per estimar.

Ara. l’alè van venint, el que visc, escrivint.

Cada repicada me’n fa conscient.

Proclamo, en secret, en silenci, que t’estimo, malgrat l’espai i el temps.

Del que ha set en tinc certesa, emboirada i difusa.

Núria

<< Cause they always start to cry
Cause this time could mean goodbye >>

Era al Marítim, estava parlant amb una noia rossa, m’hi vaig acostar i varem començar a parlar, somrient amb aquella mirada d’ulls negres, profunda magnètica em va captivar, vàrem xerrar, xerrar i xerrar asseguts el peu del portal del seu apartament del carreró, darrere de l’Hostal de Cadaqués, ens varem besar. Nit de lluna plena. Sí, romàntica, un dissabte, dia de la Candelera 2 de febrer de 1980.

L’endemà varem viatjar junts de retorn cap a Barcelona passant per casa dels pares d’ella sopant, a Peralada, estava en tota la salsa, em va presentar; un amic, com si ens coneguérem de tota la vida, tenia clar que em volia, no era una nena, era una dona lliure. La família super amable i oberta.

Han passat molts anys des de que vaig fugir de casa els pares per anar a treballar a Barcelona. Havia deixat una relació per mor a implicar-la en un afer de propaganda il·legal, un company amb quí compartíem pis a L’Hospitalet l’havien enxampat poc temps després d’haver deixat el pis. Vaig anar-me’n a viure al carrer Modolell. Sabia que la policia em buscava i a l’estiu després d’acabar el curs a l’escola on treballa a Horta em vaig refugiar a casa d’uns coneguts a Cadaqués. Vaig treballar-hi tot l’estiu i el setembre finalment vaig anar a petar Tolosa de Llenguadoc, però això és una altra història. Després a Barcelona, Paris i Londres, per retornar a Barcelona. Havia passat un any i semblava una eternitat. Feia amics però no arrelaven, tot passava molt ràpid, ràpid.

… varen passar deu anys fins que vaig conèixer la Núria. Ella tenia un projecte volia muntar un restaurant, volia marxar de La Caixa d’estalvis on treballava. En les converses, li havia explicat que feia poc que havia deixat de treballar en un refugi de muntanya on allà hi servíem menús potents per esportistes. Estava matriculat a la UAB, a periodisme. Poques setmanes després d’haver deixat el refugi després de Nadal, me la vaig trobar allà al Marítim, me’n vaig enamorar. Se’m estaven acabant els recursos i havia de cercar alguna ocupació. Mitjançant uns amics d’amics, on compatia pis, em van presentar en Pedro Verdun em va donar feina de venedor. Venia llibres d’art, en vaig aprendre i ràpid.

Convivíem des del primer dia, ens havíem conegut el cap de setmana, el diumenge havíem sopat a casa els pares i el dilluns era a casa seva a prop del pis on vivia. Ella a Ciutat de Balaguer, jo més avall a Arimón.

Ella anava a l’oficina, jo a voltar pels pobles i ciutats amb la cartera carregada de mostres… Moltes tardes eren per l’amor, estimar-se. Ens estimàvem. Poc temps després va proposar-me de casar-nos. Em va agafar per sorpresa, vaig pensar que volia procrear, em vaig acollonir, tenia dubtes. Em va contestar; amb un home que tingui dubtes no m’hi vull casar. Em neguitejava tot el muntatge del casament, les famílies, les amistats, tot.

Mentrestant havia deixat d’arnar a l’autònoma, m’ocupava tot el temps per treballar.

Continuaven els plans, parlàvem amb els pares, l’entrevista amb el mossèn, per no sé quines coses del matrimoni. Ho movia, era tot un nervi, preparar llista de boda. Jo no ho tenia clar, m’atabalava, per la feina que feia poc temps havia començat i sobretot pel compromís, comprometre’m. Per mi era molt senzill vivíem junts, ens estimàvem, ja tindríem temps de conèixer-nos, convivint… i la família i amics.

Vaig trencar-me, a la plaça de l’ajuntament de Peralada, parlant de tot plegat, em sentia pressionat, incòmode i vaig esclatar a plorar com mai m’havia passat abans, com un nen maltractat, em va sortir de dins. Sentia que em dirigia, que no em tenia en compte. L’estimava, n’estava enamorat, però sentia que dirigia la meva vida, que havia de complaure-la, si o sí i em feia mal.  Encisadora i lliure l’admirava, per com era. Per contra em sentia absorbit, sentia que deixava de ser jo.

Havien deixat enrere el projecte del restaurant a l’Empordà, -almenys en el meu cap havia quedat resolt-, liquidat.

Seguíem amb els preparatius. Era una persona lliure, trencadora a Barcelona i conservadora amb la família, per les convencions i respecte pels pares.  A sant Martí d’Empúries, varem dinar en família a l’hostal de la plaça on havíem previst fer el convit. Un lloc preciós. Vaig desaparèixer vaig anar a les ruïnes darrera de l’església i mentre estava enfilat en un mur per contemplar-les vaig sentir les veus d’ella i el seu pare conversant intrigats on m’havia ficat, m’estaven buscant. Vaig adonar-me que inconscientment m’havia escapolit, fugia. No podia continuar, hi estava molt ficat, em trobava en un embús.

M’agradava conviure el dia a dia amb ella, fer excursions pels pobles de l’Empordà, em va portar a coneixer tots els racons. Em mostrava el laberint de carreteres que enllacen llogarets i viles, les unes amb les altres de l’alt i el baix Empordà, estava feliç i fascinat, fascinat pel país i la llum. Li agrairé sempre. Volia i desitjava conviure-hi, plegats.

A casa, mentrestant, em va mostrar una combinació de seda preciosa, herència de la seva àvia. Va dir-me; amb aquesta camisola em casaré. Transparentava els pits, no em va sorprendre que tingués l’atreviment, però no em quadrava amb tota la cerimònia… Era una dona i una persona especial, la recordo amb estima, encara, i amb un punt de dolor malgrat que els anys han passat. No vaig saber tancar el dol, simplement vaig obligar-me a passar pàgina, a oblidar-la. Em va frustrar. Pocs dies abans de la boda, després haver fet llista, vam decidir de no continuar amb el casori. 

Varem estar un parell de mesos sense veure’ns, ni comunicar-nos…

A mitjans d’agost va trucar-me per telèfon. Vaig tornar a casa seva, vam continuar la relació. Varem marxar de vacances. Varem fer el viatge de bodes, sense boda.

Ella va continuar flirtejant, -era la percepció que jo en tenia- amb una relació anterior. M’incomodava. No sé fins a quin punt, i no vaig voler parar-hi gaire atenció, em molestava però volia respectar la seva manera se ser.

Fins per Nadal, no varem tornar plegats a casa dels pares d’ella. Hi anàvem oficialment i per celebrar-ho. Després l’endemà per sant Esteve, l’endemà, a cas dels meus.

Aquella nit, tard ja a casa a Barcelona va trucar per telèfon el xicot en qüestió mentre fèiem l’amor. Varen estar parlant, animats, -per la conversa que que se’n desprenia-, em sentia incòmode, despullat i davant el seu cos nu, enriolada… fins que, enrabiat i gelós, vaig arrencar el fil del telèfon. 

Vaig vestir-me, vaig agafar les meves coses i vaig marxar.

La família em va preguntar què havia passat. No els hi vaig dir res, no m’havien de qüestionar pensava.

Em va dir d’anar a visitar el seu terapeuta. Aquest al seu torn em va dir que la Núria no m’estimava. M’ho podia haver dit ella; li vaig contestar. No entenia com el psiquiatra que la tractava m’ho hagués de comunicar a mi, ell.

Amb ella ens varem tornar a veure en alguna altra ocasió. Va cridar-me, angoixada que em necessitava, que hi anés, que l’acompanyés a l’oficina, l’havien atracada.

Quan va néixer el meu primer fill, al cap de tres anys, fent un tomb pel barri caminant des de la clínica, me la vaig trobar en una terrassa amb una amiga. Va ser sarcàstica amb mi, em va dir; home casat, home espatllat…

Quan anàvem a la clínica, dos anys més tard, pel naixement del meu segon fill en un pas de vianants, vaig aturar-me per deixa pas a una dona embarassada, era ella. No l’he tornat a veure mai més, d’això ja en fa 34 anys. 

Fa uns dies em va venir el record d’ella, fins i tot vaig cercar-ne el rastre a internet, la vaig trobar a facebook, privat. La imatge del compte, ella, la mateixa d’aquells anys, jove, alegre i radiant.

Avui sentint la vida secreta de les plantes m’he dit prou, ho escric…

 

Stevie Wonder – Lately

Lately, I have had the strangest feeling
With no vivid reason here to find
Yet the thought of losing you’s been hanging
‘Round my mind
Far more frequently you’re wearing perfume
With you say no special place to go
But when I ask will you be coming back soon
You don’t know, never know
Well, I’m a man of many wishes, hope my premonition misses
But what I really feel my eyes won’t let me hide
‘Cause they always start to cry
‘Cause this time could mean goodbye
Lately I’ve been staring in the mirror
Very slowly picking me apart
Trying to tell myself I have no reason
With your heart
Just the other night while you were sleeping
I vaguely heard you whisper someone’s name
But when I ask you of the thoughts you’re keeping
You just…

qui són

Ho diu un amic, entenc el sentiment. Són els sentiments de molta gent, però que no saben com expressar-ho.

________________________________________________________

Malgrat ens equivoquem, malgrat els interessos dels nostres partits, sempre seran els meus, sempre sabré on és en Junqueras, Cuixart o Puigdemont. Sempre sabré on són i qui són els Rubalcaba*

Pobre de mi, ben poca cosa sé. Però si que he sabut sempre qui són les víctimes i qui són els botxins.

Ben poca cosa,sé, és ben cert, però sé a quin costat estic dels Miserables.

Molt emprenyat, fins i tot amb la meva gent.

Però estic emprenyat amb mi, perquè jo sóc també de la meva gent.

El meu poble no és un poble de traïdors.

Els Millo o els Iceta no són pas del meu poble.

*Rubalcaba: Espanya / Pàtria : El clavegueram on hi van a parar els detritus que només poden ser sanejats a la depuradora, però mai reciclables.

la memòria és bella, a voltes

rentant plats, me’n he enrecordat del gibrell, he visualitzat la cuina econòmica, el serpentí que en sortia pel darrera amb els tubs d’aram, les olles apilonades coent al vapor, fumejant en la penombra de la bombeta de 25w…

on la tieta, Montserrat remenava estris en una taula vella, molt vella i gastada pels anys…

i la mare del meu pare, l’avia Roser, prima i seca asseguda al menjador escoltant la ràdio.

el pare lluny, a França i ma mare rebent el seu cosí, un senyor de Barcelona, amb barret que li portava un sobre…

com diu en Pep; la memòria és bella, a voltes