de ser a res més.

Sobre un matalàs, mil vegades usat, et topes amb el diagnòstic, -una dona, compassiva, vestida de verd et mira els ulls i t’ho anuncia, vostè aguanta molt el dolor-, et revela allò que els darrers mesos i dies intuïes, la marca, l’herència, ets un cardiòpata.

Et senties (omni)potent.

L’ego fet miques esclatant en mil bocins, regalimant pel rostre, com còdols lliscant pel riu, et sents petit, petit i l’ego fet miques. Realitat.

No ets invulnerable. Pots deixar d’existir. De ser a res més.

Anuncis

gavardina (l’art de portar-ne)

Llegits els dos primers capítols de l’art de portar gavardina, és terriblement incisiu i com un expert cuiner, et desmunta a capes fines les converses que en algun moment has tingut, intimament, amb tu mateix, que en el moment de les veritats les has esquivat i és després quan el desamor se’t fa present et fot l’hòstia reconsagrada que no et vas voler empassar quan calia.

I segueix-ho i en Pàmies et mostra cruel i a la vegada real, la vida que et fan viure els altres, els pares, quan tu n’ets dependent…

I com t’acomiades dels records, de la vida que li volies oferir, còmoda a una l’altra , la companya que no necessitava tants, miraments, em sembla.

(sobre l’art de portar gavardina o l’aixopluc per passar desapercebut)

nota: l’art de portat gavardina, Sergi Pàmies – Quaderns crema

l’endemà de la diada

12 de setembre 2018

Ens anem i ens hem anat trobant any darrera any, ens mou la idea de deixar de ser vassalls. Volem ser República. Compromís més enllà de les manis. Confrontació amb l’estat que prioritza el seu ser, el què és i aplica la violència per mantenir l’unitat de la Pàtria abans que acceptar democràcia -no la dels vots la real- petrificada en lleis, sinó d’acceptar la voluntat del les persones.

L’estat és una presó i les lleis la norma d’ús i de de conducta pels presoners.

Organitzats en comitès de defensa de la República, la repressió actua, però junts guanyàrem.

Hem passat de ser resistents, de resistir, persistir per vèncer a rendir-nos a la submissió per la repressió per la força, a l’estat. Aquesta és l’estratègia dels nostres polítics -cridar mantres- però acceptar la via autonomista. L’estat ha vençut.

Els polítics i les institucions han d’estar al servei del poble per retornar-nos amb el què contribuïm amb serveis i prestacions col·lectives.

Quan es tenen medis, s’accepta sotmetre’s a l’imperi del lliure mercat, aspiracions personals i familiars per obtenir formació, posicionar-se en el millors llocs dins de l’estatus social, acceptar les classes socials i segons els ingressos que obtenen, dir-se classe. Tan tens, tant vals. Si ets espavilat, tens padrins o crèdit, ets un emprenedor. Tens treballadors i per poder viure en comoditats per sobre de la mitjana precaritzen als demés. Ningú es fa ric treballant.

Tenir precaris és una vergonya, quan diuen que hi ha igualtat d’oportunitats.

De joves conscients, es rebel·len en contra del sistema i el règim que el sosté, s’organitzen i els combaten. No volen ser clandestins, quan han après a combatre’l i veuen la magnitud de la força de l’estat, s’hi rendeixen. El sistema els recupera, s’hi dissolen, sobreviure, l’accepten, empassen la píndola, el reconeixen i s’hi sotmeten. Van al psicòleg, tenen un coach, fan esport i es mantenen en bona forma física.

Passen els anys i la vida, viuen. i amb la seva col·laboració, la seva submissió, contribueixen en allò que havien repudiat. La quotidianitat, el dia a dia manté el principi de la propietat privada, l’accepta com una contradicció i ho justifica a contracor.

Es contradiu pel fet de pagar impostos a l’estat pels serveis bàsics què no rep. Se’ls gasta públicament, en els pressupostos, per mantenir les seves institucions judicials, niu de fatxes, l’exèrcit, les repressores forces de seguretat i manteniment de la monarquia.

T’adones, saps, i t’emprenya que que et xuclin el teu esforç. Quan s’acaba la teva vida útil, laboral o pel motiu que sigui o per què el sistema, l’economia ha entrat en crisi o ja no existeix el teu clúster, àmbit econòmic, o no hi ha activitat en el teu sector o per què ha canviat el sistema ideològic-econòmic imperant i el sistema de govern s’hi ha adaptat hi ha retallat les prestacions socials i l’estat del benestar, només et queda o lluitar i reorganitzar-te o agafar-te a allò que durant anys has aportat, que has sostingut i que ha permès mantenir-se amb certa dignitat els teus predecessors ara ja jubilats.

Quan t’arriba et retallen, et congelen el que et pertoca; els serveis, i les prestacions socials ja no es corresponen amb el teu treball, amb el què tu has contribuït, et degraden en prestacions, et degraden serveis a la salut, i et diuen que no has estat previsor per què no has aportat diners a un pla de pensions privat o no t’has fet una mútua.

Et rebel·les, surt a manifestar-te i reclames els teus drets adquirits

Finalment quan perds energia acabes al sot. Et transformes, però ja no ets viu.

autèntic, viscut i sentit

Tu i jo vora el mar,
sota la lluna d’un vell far,
la flama de la nit.

Ales de desig i mil sirenes a les mans
per despertar els sentits.

S’escurça l’espai
que poc a poc ens separava.
El cel per davant,
finestres a la matinada.

Quan l’hivern abriga els nostres dies
podrem recordar:
junts una nit vam creuar l’infinit
vam sentir parar el temps en un ball.

Tu somrien, l’alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l’alba qui ens trobar.

Dolç amagatall,
on parar el temps a prop del mar
on despertar els sentits.

S’escurça l’espai
que poc a poc ens separava.
El cel per davant,
finestres a la matinada.

Quan l’hiven abriga els nostres dies
podrem recordar:
junts una nit vam creuar l’infinit,
vam sentir parar el temps en un ball.
Tu somrien, l’alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l’alba qui ens trobar.

I no t’enganyo gaire,
si et dic amor.
I no t’enganyo gaire.
I no t’enganyo gaire,
si et dic amor.
I no t’enganyo gaire.

Junts una nit vam creuar l’infinit,
vam sentir parar el temps en un ball.
Tu somrien, l’alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l’alba qui ens trobar.

Junts una nit vam creuar l’infinit,
vam sentir parar el temps en un ball.
Tu somrien, l’alegria del vent
i els teus ulls de corall dins del mar.

Junts al teu llit on desborda el desig,
lluny del món, un dolç amagatall.
La lluna ens va venir a buscar,
però va ser l’alba qui ens trobar.

#UllsDeCorall #Txarango

doncs això

Feia 1/2 hora que hi havia anat a fer un tomb per la plaça, una hora abans el 324 havia penjat la noticia gràfica de la performance de les creus, el cementiri groc, per recordar que hi ha gent empresonada i la presó és la mort de la llibertat.
Ho volia veure i fotografiar.

Vaig veure que davant del casino de Vic, a l’entrada de la plaça, des del carrer Verdaguer venint de l’estació de tren hi havia arrenglerades en paral·lel uns separadors tipus New Jersey. Però ah!… hi havia un espai que no estava tancat a la circulació.

Cap vehicle de la GU que fes de filtre i tanqués el pas. Vaig pensar; que negligents, sabent com estant actuant els tarats unionistes ulsterians.

i va passar el què va passar…

Se’m acut la crida per l’autoprotecció, l’autodefensa, la legitima defensa contra la ulsterització.
Els mossos s’han subordinat al sindicat del 155, el Sr Buch no pinta res i el govern efectiu és la presó del poble.

doncs això

 

resposta a l’article de la Marta Rojals:
Aquesta doble vara de mesurar -> https://www.vilaweb.cat/noticies/ai-la-doble-vara-de-mesurar-mail-obert-opinio-marta-rojals/

credibilitat.

Me’l creuré quan deixi actuar com a home de sindicat i partit.
Els sindicat UGT, on ell n’és membre, així com CCOO actua sovint com a fre en molts comitès d’empresa en contra dels treballadors i en benefici de les empreses.

Un exemple és en les falses cooperatives que no ha ha tallat d’arrel, i que està enquistat i beneficiant als grans grups de les càrnies, concretament els escorxadors de porcí.

Les falses cooperatives és un frau de llei on els treballadors s’han d’adherir a una cooperativa pagant el cànon d’adhesió, els autònoms i on se’ls descompte també els materials del seu salari. On no tenen dret a representació ni es convoquen assemblees per decidir les accions com manen els estatus de les cooperatives i on el consell rector està posat a dit pels empresaris. Pervertint el sentit cooperatiu.

Frau de llei i a la seguretat social.

( enllaços a https://blocs.mesvilaweb.cat/romanidemata/?p=267214 a l’apunt, opinió sobre l’entrevista al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies. Chakir el Homrani a https://www.vilaweb.cat/noticies/chakir-el-homrani-soc-conscient-que-represento-un-canvi/ )