Existència i situacions…

6 de juliol, la vaig trucar i en la conversa em va dir :

“tu eres molt gelós, no hi va haver res del que et vares imaginar…”
Encara que la meva percepció era que alguna cosa havia canviat, em sentia deixat com deixat de banda, desconsiderat…
No parlar, desar els mots, creure’s veure coses, imaginar-te’n més, acabar explotant, fer-se mal, fer–ne, sense remei i lamentar-ho per sempre més.

Hem viscut de somnis, il·lusions i fantasies de tota mena. La realitat només és ara el present.

Et pots evadir, en lectures, sèries, pelis, reportatges, documentals, recrear-te en pensaments recurrents, rumiar i amb això et perds l’instant.
Descriure-ho és acta de notari i de poeta.

Li vaig enviar una carta, -en temps de telemàtica-, amb una entrada manuscrita, un relat en sis pàgines imprès.
No n’espero res perquè el passat, passat està i no el pots recuperar, només tinc l’ara, -mantra-, l’instant, encara que sentia que ho havia de fer per tancar el tema, el meu comiat amable després de tants anys.

La racionalitat és el sentit comú, la emotivitat et fot sovint trampes mentals.
Sí, cal passar pàgina.
Si he après alguna cosa és a no ser tant impulsiu i ser més reflexiu.
He après a respectar silencis.
Encara que la memòria és així.
El passat, no té temps, passat està. Tan li fa que siguin 4 dies 10 anys com 40, la gent i les coses canvien.
Els sentiments perduren.

Suposo que és qüestió de caràcters, manera de ser, com se’t ha educat a ser lliure i no haver-te de penedir de res. Mirar endavant vivint del present i sobretot no encallar-se i molt més, saber cultivar l’amistat…

Tampoc cal amoïnar-s’hi gaire, més. Tant a casa com a l’escola eren justos, -justets en educar-, no en sabien més, nosaltres ens vàrem haver d’espavilar i aprendre pràcticament sols, saber què és important i el que és el què et fa perdre el temps.
Existència i situacions….

Entenc i sento que amb la distància, del temps, als amics, antics amants i parelles, en el record, es tinguin sentiments d’estima.
Els lligams d’estima es trenquen només amb la distància, no hi ha comunicació, i amb la distància hi ha l’oblit.

Li volia dir que només la volia estimar. Va aparèixer la desconfiança i el recel. No en vàrem parlar. Vivia a casa seva, – jo, no tenia ni claus-, em tenia i podia disposar de mi, no se sentia sola, em necessitava, crec, per sentir-se segura i estimada. Encara que no m’estimava com s’estima una parella. No em vaig sentir cuidat com es cuida un amant, la persona que més t’importa.
Trenques la relació i com en el show de truman, dius hola bon dia, bona tarda bons nit i retornes a agafar les regnes de la teva vida, no et permets ser dependent ni que et dirigeixin…

Qui no s’enamora d’una dona atractiva, intel·ligent, simpàtica i amb un sentit de l’humor exuberant?

recuperar la memòria

J – El cap de setmana torno allà tota la setmana fins entrant l’agost…

P- Bon dia! A veure si recuperes l’amor perdut…

J – Ahahah 😁 “El amor en los tiempos del cólera”, sí…
Està vacunada, em va dir; “tu erets molt gelós, no hi va haver res del que et vares imaginar…”
Em sentia com deixat de banda, desconsiderat.

Entenc que amb la distància, del temps, als amics, antics amants o parelles, -en el records-, es tinguin sentiments d’estima. Els lligams d’estima es trenquen només amb la distància, no hi ha comunicació, i amb la distància hi ha l’oblit.

P – Tens raó. És inevitable. A més, si et consola, diuen que segones parts mai no són bones…

J – Pro és una bona fantasia. Encara que ja hi vaig tenir una segona part. 😂😁

P – Els tòpics són per trencar-los 😅

J – Saps?
La J, -és una rata sàvia, que tot ho pesca-, em diu; i tu no tens noia, avi ?
Li contesto; aviat aviat… (Com si em llegís els pensaments)
De fet aquest any he anat tancat fronts, -emocionals-, per no dispersar-me…

Recuperar la memòria, de fet no n’espero res, pro la il·lusió que es puguin fer realitat els desitjos, apropar-mi, mi empeny.

(continuació de : la ment és molt puta)

i continua

dels instants més emotius del dia, pels tons la llum, són ara, el capvespre…
tons, rosats tirant a cap taronja, safrà i un blau intens que arriba per instants, no és màgia, és física, de partícules, i també emoció, que la ment em tradueix com a màgia dels colors, no penses, sents els colors d’un instant com ahir…

continua i continua…

ah, la ment és molt puta !

Somiant despert, escrivint guions, imaginant situacions, guions de converses imaginaries, et fas un món per tu a la teva mida, ets aquell nen, imaginatiu en que venia un helicòpter al terrat de casa, se’t enduia i et portava a Veneçuela a casa el teu padrí, desconegut, que mai vares conèixer, que et va enviar alguna postal des del carib; Estimat fillol… etcètera… Que quan va morir, com herència, vares rebre una ràdio que agafava totes les emissores del món. Me la vaig endur a Perpinyà, el seu punt de partida dels deu anys d’exiliat fins que va partir com molta sudamèrica, i allà es va quedar… en Joan B. Layret… (com em va suggerir de canviar-me l’orde dels cognoms la Núria,  Layret és més maco).
No t’agradava el món, l’imaginaves, l’imagines, el continues imaginant… Refugi de somnis, il·lusions i fantasies. Però la realitat és molt tossuda em diu el primogènit…
I l’amor?
No hi havia pensat mai fins que vaig sentir que no m’estimaven, el desamor. El desamor, que et determina, el temps que vindria, el futur, recelós.
Sentir-se abandonat és una putada, en el moment que et passa no ho racionalitzes, ho sents. Abandonat en un un internat a la mercè de les filles de puta que cada dia et controlen i et vexen perquè t’has pixat al llit. Abandonat cada diumenge després de les visites agafat de la mà del pare que ha vingut amb tramvia des de Mataró i et porta a la font picant a menjar anissos dins del got, i quan li toca ala mare, plorar desconsolat agafat als arbres… i després retornat a can Gallart, l’esplèndida mansió al turó a l’entrada d’Argentona.

Desconfiat de la companyia d’una dona, l’has abandonat, no sabies com estimar-la, no en sabies. Li feies l’amor, senties el desig, el sexe, la pell, encara que sempre tenies por de ser abandonat. Abandones.

Company, com el gos de companyia, no sap estar sola, de xarrameca amb conegudes, coneguts i lligams que et mires de reüll. Generalitzo. No concreto en cap dels fugissers moments de viure l’instant, ni moments d’èxtasi.

Saber viure sol, viure la teva, meva i poder compartir. Observant des de la perspectiva esbiaixada de la percepció.

T’has trobat molta gent, algunes t’han impregnat les neurones de la memòria per sempre més. D’altres l’has oblidat fins que un dia, una flaira, un instant, un só una inspiració te l’ha recordat, t’ha recordat la vivència.

L’amor, això tant particular, de cadascú, això que molts diuen que uneix, que d’altres idealitzen, d’altres segons com, neguen i d’altres en viuen en estat d’èxtasi permanent…

Estimo. T’estimo, a vegades ens oblidem de dir a les persones que ens importen, t’estimo, deia aquell mestre a la multitud. Diga-ho, fes-ho, demostra-ho, no siguis seca, fes-ho. Alimenta’l.

L’altra dia li escrivia a l’estimada, del moment, que l’estimava. No n’espero res, no espero cap resposta, només era un comiat, el que no vaig saber fer en el moment que calia. L’he fet, quaranta anys després. Mai es tard.

Ah! La ment és molt puta.

instant

Hem viscut de somnis, il·lusions i fantasies de tota mena. La realitat només és ara el present.
Et pots evadir, en lectures, sèries, pelis, reportatges, documentals, recrear-te en pensaments recurrents, rumiar i amb això et perds l’instant.

resum

No parlar, desar els mots, creure’s coses, imaginar-te’n més, acabar explotant, fer-se mal, fer-ne, sense remei i lamentar-ho per sempre més.