Joc net

Fins que no es reverteixi la legalitat de l’estat, derogant les lleis penals que afecten l’àmbit polític fonamentades en l’adaptació i homologació del franquisme legitimitat amb la constitución del 78 en serem presoners, tant pels que es consideren espanyols com els que no ho som.
En l’origen hi ha els problemes. Abans de tot hi ha els drets, -tots els drets-, després els deures, les lleis que protegeixen els drets, no que els restringeixin.
Sense drets no hi ha democràcia.

Joc net

Compensation|جبران خسارت

A Voice from Iran

A farmer once said:

“I was cleaning one of the sheepcotes and saw a wolf had given birth to 4 cubs, in a warm corner, away from sheep.

wolf-62898_1920

The mother wolf went out of my farm and brought food for her cubs. She felt safe in my farm and knew I wouldn’t hurt her cubs and her. I just kept an eye on her so she wouldn’t put my sheep in danger, amazingly she cared not to, as an appreciation of my hospitality.

ireland-1985088_1920

Every day I saw she brought sheep, chicken, gazelle for her cubs. Even though she saw my sheep every single day, but did look at them as a part of a family. I still had the count of every sheep and didn’t take my eyes off her.

sheep-2292802_1920

Cubs grew up so fast, and one of the days that mother wolf was out to hunt, two of the…

View original post 201 more words

Confinament.

Confinament diu l’inepte.
-Com puc confiar amb una gent que fa teatre televisiu. Com puc confiar en una persona què fa una setmana, – la setmana passada amb l’episodi de la petroquímica-, no va donar, l’ordre quan hi havia un núvol tòxic dient que l’aire, les partícules que contenien, irrespirable, no ho era?
Estem en mans d’irresponsables, gent que improvisa. Que no pren decisions fins al darrer moment, i quan les pren són per cobrir-se les espatlles.
Avui aquest matí ja sabien, i han vist com els rius, sobretot el Ter degut a les tempestes, que el caudal era molt superior al normal. Tenien informes dels meteoròlegs, tenien previsions, i – les de l’ACA, les tenien?
Em pregunto si tenen un pla d’emergència, si tenen previsions. Si han fet estudis, si s’han fet simulacions per cassos com aquests?
No son creïbles. Han decidit al darrer moment, a les 7 del vespre obrir comportes, de Susqueda, en previsió, quan se’ls hi esta omplint l’embassament. Descordinació.
A les 11. de la nit per televisió, fent el paperot, – osti tu quina por!-, han sortit fent veure que sabien el què es feien.
Moltíssima gent hores d’ara, encara està sense electricitat o no tenen connexió de xarxa. Diuen per televisió que la gent s’ha de confinar. Detallen que s’han de confinar als primers pisos -fa quatre mesos les riuades se’n van endur cases senceres al Francolí-. Diuen de ficar-se en els primers pisos de les cases i si no hi ha, als primers pisos i posar-se en contacte amb l’ajuntament del municipi, -dubto que tinguin un pla d’emergència per inundació- el mateix govern, com es veu, no el té. Quin neguit! Osti  tu, quina por !
Decidir al darrer moment, quan no es pot evacuar la zona, – no tenen medis- no poder prendre decisions pel teu compte i t’has d’empassar les seves ordres. Confinament fins a nova ordre. Ordre?
A les ordres d’aquests, que només sentir-los ja fan pànic del que es veu a venir…

Han quedat al descobert les mancances, totes mancances, de tota mena. Les desinversions en infraestructures. La fragilitat en què vivim.
Vivim a la perifèria. Som la perifèria, quan hauríem de ser el nostre centre.

Protecció Civil, infradotació. Plans de prevenció? Algú els ha vist? O només són escrits, protocols, sense verificar, tot plegat una fantasmada i no no hi ha res i s’evidencia amb la improvisació, quan surten a llum les mancances quan es necessita. Es com obrir un calaix i llegir-se a corre i corrent un dossier ple de pols, que algú s’ha molestat a descriure situacions, però que ningú s’ha llegit ni li ha fet cas.

Només quan hi ha desastres es veu, es fa patent que el Delta s’havia d’haver protegit. Que els embassaments havien d’haver avocat llots,  sorres i sediments que s’hi han anat emmagatzemat i no retornen als rius.
Mancances en les comunicacions, carreteres i ponts, neteja i assentament de riberes de rius.
Sobretot en el tren, s’evidencia la desinversió. Som el cul del món.

 

amor, estima, amistat…

– Una amiga, m’ha dit que no pot parlar més amb mi, que l’esborri. S’ha disculpat. Ho he fet, l’he esborrat.
+ I no saps, per què?
– Sí. L’origen, causa de matar l’amor, no acceptar-ho i la reacció insuportable, la venjança destructiva nihilista.

Fa mal deixar d’estimar, quan sents, no pots estimar perquè no pot ser, al final ho deixes morir, es mor, es mor l’amor.

22 anys després…
Emocionalitat i racionalitat..

Smartphone.

Telèfon intel·ligent

Fa trenta anys ja teníem la idea, la enginyeria i la tecnologia, avui dia tothom en té un.
Si algú hagués fet un reportatge de la feina que fèiem llavors, avui dia, retrospectivament seria un documental interessant. Treballava ara fa 30 anys en comunicació interactiva, en concret en l’ergonomia en els sistemes de comunicació i informació, a Rambla de Catalunya / Diagonal, la base de Barcelona dins d’un grup de comunicació hi teniem el despatx de Triel.
Estàvem posant les bases, aplicant intel·ligència en las tecnologies d’informació i comunicació.

Trenta anys després l’aplico des de on escric, des d’un poble on visc, vosaltres que llavors éreu nens, ara gestioneu on s’agrupen els comunicadors professionals, els que fan servir aquestes eines que fa 30 anys havíem pensat, Les gestioneu, fabriqueu i apliqueu. Com gestionar-les, fabriqueu eines per verificar maquinària i identificar objectes o maquinària amb codis industrialment o on es verifiquen i preparen fórmules químiques per la nostra salut, que tot encaixi, maquinària, xips, plaques i programari on laboratoris, on els fàrmacs ens mantenen més vius.

Entretant, mentrestant, els vostres fills, els meus nets, creixen i juguen…
Els profetes esdevenen ermitans.

les neurones fan connexions…

Sento a parlar de “satisfaier”

Deu anys després que la conillota, com s’anomenava ella mateixa, em digués; només em vols per sexe? Mentrestant s’havia comprat una joguina, per quan no hi siguis tu, deia amb cara de múrria…

Era una manera de dir-me, sense haver d’entrar en detalls, que s’enrotllava amb el company de feina, després dels regals i atencions que aquest li professava.

Fins que un dia et dius prou. Tot succeeix molt ràpid, el del seu aniversari, la revetlla de sant Joan. Se’n va a celebra-ho amb unes amigues, em diu… Més tard em va despertar amb diu bona nit, es va ficar al llit i es va adormir. L’endemà es va llevar, arreglar i va marxar cap al dinar de família… A mitja tarda, a l’hora de la migdiada, vaig a casa seva, estirada sobre el llit, l’acaricio i la rebutja. Marxo, no vaig tornar mai més.

L’endemà de sant Joan, vaig retornar-li les claus de casa seva, el cavallet de cartró.. i els hi dono al’amiga comuna. En una noto li dic, prou s’ha acabat… Em va contestar per correu; et vaig estar esperant però no vas venir, hi deia. Jo, imbècil, plorant-la. Romanticón. No m’adonava que tenia tot el món obert i poder passar pàgina.

Amb perspectiva, deu anys després, sentit parlar de #satisfaier m’hi ha fet pensar, per allò de la joguina i una cosa porta a l’altra, els pensaments són ràpids, les neurones fan connexions… ho amenitzo amb:

Si el amor se contara
como se cuenta el tiempo
Si mis besos se sumaran a tus besos un momento
Si fuera posible permisar tóo lo que siento
No habria ni un despertar con intriga en mi viaa contigo
No habria esperanza de hacerlo más grande estaria parao
(Estas cosas no se pueden parar)
No habria duda, ni bronca, ni perdones romanticones
No habria eso que adoro, que es mi tesoro
Despertarme y encandilarme cada mañana de ti
Si el amor se contara
Si el amor dibujara
Paisajes en mi cuerpo estaria bañao con tu imagen
cada surco en cada puerto
Si fuera posible decifrar toos los misterios
No habria ni un despertar con intriga en mi viaa contigo
No Habrá esperanza de hacerlo más grande estará parao
(y Estas cosas no se pueden parar)
No habria ni duda, ni bronca, ni perdones romanticones
No habria eso que adoro que es mi tesoro
Despertarme y encandilarme
Cada mañana de ti.
Cada mañana de ti…

Cadascú és amo de la seva vida ?

Hi ha gent que arribes a la conclusió que no cal que t’hi amoïnis massa.
Fa uns dies em vaig trobar pel carrer una persona coneguda de fa temps, us saludeu, m’explica que té problemes amb alguna de les persones que comparteix habitatge. Fa temps va ser desnonada i no va poder recuperar res de les seves pertinences personals. Dur. En la conversa m’adono que no va fer pràcticament res per moure’s, no es va recolzar en els moviments socials organitzats perquè li donessin un cop de mà, quan ho va fer era massa tard, no va poder enretirar els seus efectes personals i ho ha perdut tot… Conversant veig que s’ha mogut, només en el seu sector professional per cercar feina, que viu de la RMI. Pel que se’n desprèn en el transcurs de la conversa, -s’ha perdut en no sé quin laberint mental-, no té gaire iniciativa per reorganitzar la seva vida. Necessita ajut professional. La família l’ha bandejada. S’aferra al que ha perdut.
Mentre parlem, li faig una reflexió; que dins del desastre el positiu és que pot renéixer d’ella mateixa, -potser sóc un il·lús, que filosofa-, sé que no és fácil. Li suggereix-ho que faci llista de prioritats i s’hi posi, que en el fer pot veure possibilitats, camins, estar obert a fer el què calgui i estar-hi disposat a fer-ho.
Quan he volgut posar-mi en contacte, perquè m’amoïnava la seva situació, donar-li alguna pista de gent o institucions on poder informar-se, sempre té el telèfon despenjat o fora de cobertura, -em va estranyar que el tingués tancat, quan em va passar el seu-, si no l’uses, no tens cap despesa, però tens la possibilitats de rebre trucades de qui sigui amb que t’hi has posat en contacte i demanat ajuda.

He decidit no amoïnar-m’hi més, he arribat a la conclusió que hi ha persones que es desequilibren i perden el cap, t’inspiren compassió però per mi, per experiència sé que no és una actitud ni un pensament positiu, és una forma de paternalisme culturalment incrustat en la ment que aquesta mena de gent, que es perd, per algun mecanisme d’empatia, que desconec, sap explotar…

Cadascú és amo de la seva vida ?