la memòria és bella, a voltes

rentant plats, me’n he enrecordat del gibrell, he visualitzat la cuina econòmica, el serpentí que en sortia pel darrera amb els tubs d’aram, les olles apilonades coent al vapor, fumejant en la penombra de la bombeta de 25w…

on la tieta, Montserrat remenava estris en una taula vella, molt vella i gastada pels anys…

i la mare del meu pare, l’avia Roser, prima i seca asseguda al menjador escoltant la ràdio.

el pare lluny, a França i ma mare rebent el seu cosí, un senyor de Barcelona, amb barret que li portava un sobre…

com diu en Pep; la memòria és bella, a voltes

Anuncis

Converses matinals

Converses matinals en el primer dia de primavera sobre fets i conseqüències, de l’actualitat. 

Donem per fet que et poden llegir els correu electrònics o et facin escoltes del què parles, vol dir que els hi donem permís perquè t’entrin a casa i et fotin una targeta sim dins d’un gerro o et robin l’agenda per les seves neures ancestrals, constitutives de delicte, des de fa més de quatre generacions…

Aquests són els servidors de l’estat. Tots. Els que es diuen politics, la majoria fills ideològics de franquistes. Dels grans partits. Els que dominen l’administració burocràtica, de justícia, la seguretat, i que estan ficats a les grans empreses. Els seus führer a l’ombra dictant.

Al món els que mouen les borses, banksters, corporacions i els seus accionistes.

La denúncia permanent, no oblidar-ho és estar alerta.
Proposta?
Permanentment alçats.

El poder sempre canvia les regles per continuar manant.
La democràcia és com anar cap a Ítaca.
És el joc que al sistema li va bé després d’imposar-se amb els morts de les guerres.
Quan s’alcen dos milions, se’ls reprimeix…
… i tornem a començar.
Sóc un incrèdul.

Aquests són els que si volessin no veuríem mai el sol, com cantava en Quico Pi de la Serra.
Guanyes a les urnes i foten un alzamiento, un cop d’estat i quan reacciones per aturar-los en diuen una guerra civil. Són el poder, militars contra democràcia. Munten una dictadura, es relleven ells mateixos, re-instauren la monarquia que havia abdicat, constitueixen les normes per auto-adaptar-se a les exigències per homologar-se a les democràcies a l’ús, pacten amnistia amb la dissidència rendida, transició de silenci i més morts, impunitat i tal dia fa 40 anys…

Resposta del meu interlocutor :

Exacte. No et deia que gent com tu no n’hi havia gaire perquè avui et volgués tirar una floreta, que també, sinó perquè sé que penses així.
No et parlava de la Natura en termes poètics, sinó científics. La filosofia també es ciència. Almenys per a mi.
Ara ho entendràs. Tot segueix la llei natural. Fins i tot l’home malgrat n’estigui per sobre perquè té el lliure albir. Però el lliure albir també compleix la llei natural. Mira.
La característica principal dels animals és que cada espècie només compleix una missió. El gos fa de gos i la serp fa de serp. No fan de res més. La resta de la natura fa el mateix, el sol, els pomers i els albercoquers, els rius i el mar. Es una gran simfonia, una gran partitura matemàtica. I cada un d’ells no treballa per a ell mateix sinó pels altres. Aquesta hauria d’haver estat la interpretació fins i tot de l’evangeli.
Ara anem per l’home. L’home també té una missió malgrat que és polifacètic. Però la missió última és cuidar de la Natura per assegurar la continuïtat. La continuïtat per a què? Doncs per el mateix home, que és dipositari final de la partitura de la Natura. I amb quina finalitat? Doncs amb la mateixa finalitat que estableix la llei natural única: assegurar la llibertat del futur. Assegurar que les generacions futures acceptaran la llei d’una forma conscient i lliure. Lliure, entens? El mar fa de mar sense saber-ho, el gos i el cirerer també. L’home no. L’home te l’autoconsciència, llavor de la llibertat. Llibertat per acceptar o no la llei natural. Tu ets un dels que veus clar això malgrat no ho haguessis fet conscientment del tot. El feixisme, els autoritaris explotadors que malmeten la Natura i a l’ésser humà, no ho fan inconscientment com si fossin mar o gossos. Son tan autoconscients com tu o jo. Son l’altra cara. El mal, el mal gratuït, cruel i miserable en benefici propi. Aquesta gent no desapareixerà mai. I molt menys amb la democràcia, dons és un invent propi, d’ells mateixos per a perpetuar-se. El camí és el que va escollir Josep Facerias. No n’hi ha cap més. El camí és el d’en  Salvador Puig Antich.
Malgrat això, votaré. La meva obligació és fer costat als dos milions de víctimes. En Faceries segur que no em perdonaria que ara fes el contrari. El meu poble és pacífic, jo també, malgrat no seré mai pacifista.

 

És pitjor el remei que la malaltia – dita popular –

Una història fictícia, o no, que explica amb humor el drama dels fàrmacs, la salut pública, els metges, els químics que els formulen, els laboratoris que els fabriquen i els organismes que els examinen.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

– Don Jose se encontraba bien de salud, hasta que su mujer, preocupada, le dijo:

-Pepe, vas a cumplir 65 años, es bueno que te hagas una revisión médica-

-¿Y para qué?, si me siento muy bien-

-Porque la prevención debe hacerse ahora, cuando todavía te sientes joven-, contestó su esposa.

Por eso Pepe fue a consultar al médico.

El médico, con buen criterio, le mandó hacer exámenes y análisis de todo.

A los quince días el doctor le dijo que estaba bastante bien, pero que había algunos valores en los estudios que había que mejorar.

Entonces le recetó Atorvastatina Grageas para el colesterol, Losartán para el corazón y la hipertensión, Metformina para prevenir la diabetes, Polivitamínico, para aumentar las defensas. Norvastatina para la presión, Desloratadina para la alergia.

Como los medicamentos eran muchos y había que proteger el estómago, le indicó Omeprazol y Diurético para los edemas.

Pepe, fue a la farmacia y gastó una parte importante de su jubilación.

Al tiempo, como no lograba recordar si las pastillas verdes para la alergia, las debía tomar antes ó después de las cápsulas para el estómago, y si las amarillas para el corazón, iban durante o al terminar las comidas, volvió al médico…

Este, luego de hacerle un pequeño fixture con las ingestas, lo notó un poco tenso y algo contracturado, por lo que le agregó Alprazolam y Sucedal para dormir.

Don Jose, en lugar de estar mejor, estaba cada día peor.

Tenía todos los remedios en el aparador de la cocina y casi no salía de su casa, porque no pasaba momento del día en que no tuviera que tomar una pastilla.

Tan mala suerte tuvo Pepe, que a los pocos días se resfrió y su mujer lo hizo acostar como siempre, pero esta vez, además del tilo, canela, limón con miel, llamó al médico.

Este le dijo que no era nada, pero le recetó Tabsín día y noche y Sanigrip con Efedrina. Como le dio taquicardia le agregó Atenolol y un antibiótico, Amoxicilina de 1 gr. cada 12 horas por 10 días. Le salieron hongos y herpes y le indicaron Fluconol con Zovirax.

Para colmo, Pepe se puso a leer los prospectos de todos los medicamentos que tomaba y así se enteró de las contraindicaciones, las advertencias, las precauciones, las reacciones adversas, los efectos colaterales y las interacciones médicas.

Lo que leía eran cosas terribles. No sólo podía morir, sino que además podía tener arritmias ventriculares,

sangrado anormal, náuseas, hipertensión, insuficiencia renal, parálisis, cólicos abdominales, alteraciones mentales y otro montón de cosas espantosas.

Asustadísimo, llamó al médico, quien al verlo le dijo que no tenía que hacer caso de esas cosas porque los laboratorios las ponían por poner.

-Tranquilo, Don Jose, -no se excite- le dijo el médico, mientras le hacía una nueva receta con Rivotril con un antidepresivo, Sertralina de 100 mg. Y como le dolían las articulaciones le dieron Diclofenac.

En ese tiempo, cada vez que Pepe cobraba la jubilación, iba a la farmacia.

Tan mal se había puesto que un día, haciéndole caso a los prospectos de los remedios, se murió.

Al entierro fueron todos, pero el que más lloraba era el farmacéutico.

Aún hoy, su esposa afirma que menos mal que lo mandó al médico a tiempo, porque si no, seguro que se hubiese muerto antes.

Este mensaje está dedicado a todas mis amigos, ya sean médicos o pacientes..

Ah, si no hubiera tomado nada y hubiese seguido con su régimen casi naturista con: conejo, pollo con o sin piel, pavo, lechuga, aceite de oliva, frutas, verduras de todos colores, poco sal y poco azúcar, con una copita o dos de vino tinto, un güiskito de vez en cuando y caminando 6 mil pasos diarios, estaría vivito todavía.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Estic plantejant-me seriosament, de fet ja ho estic fent, consultar a professionals amb solvència i externa al servei públic de salut per contrastar una alternativa no tòxica pel meu cas personal i tractament de la cardiopatia isquèmica.
Estic progressant i recuperant-me, lentament de l’episodi nefast de l’Atenolol.

Desconfio de la farmacologia que destarota. Dels metges que recepten per inèrcia, o desconeixent, ignorant els efectes adversos de molts medicaments. Desconfio dels mateixos químics que les formulen. Desconfio dels laboratoris que els fabriquen, i no afinen prou per la possible qüestió economicista costos-beneficis. Desconfio per possible connivència dels organismes oficials que els han d’examinar i donar el vist i plau els medicaments per comercialitzar-los.

HUV : desatenció, desconsideració.

Apunt sobre les deficiències a la sanitat publica, el menyspreu cap els usuaris, la deontologia i el jurament hipocràtic. Indefensió davant la desatenció a les demandes legítimes dels pacients. Quan els efectes secundaris d’alguns medicaments restringeixen la qualitat de vida del malalt i perden autonomia personal.

He estat ingressat a Urgències a l’hospital Universitari de Vic.

Des de fa uns dies, des de que per decisió de una metgessa del departament de nefrologia, en una visita d’ara fa uns 12 dies en una visita de seguiment em va canviar un medicament per la tensió que m’havia receptat el departament de Cardiologia degut a patir cardiopatia isquèmica. Dies abans havia consultat amb la metgessa de capçalera a causa que tenia la tensió més alta de la habitual i prenent medicació concreta pel tema.

Com deia a Urgències on he ingressat a migdia després de sotmetre’m a analítiques i monitoritzar-me i fins que m’han donat l’alta a les 5 de la tarda sense resoldre el tema pel què hi entrat.  El malestar, sensació de nàusea, marejos i dolor al pit quan fas exercici continuat com caminar o fer vida amb normalitat sense fer cap esforç.

No m’han donat, ni aigua, ni menjar…

Degut al darrer canvi de medicació -que descric a continuació- Atenolol, especifica per l’HTA, tinc sensació de mareig, nàusees i pressió al pit en fer exercici, caminant o ajupir-me. Amb aquest medicament Atenelol per comptes de baixar-me la tensió quan faig exercici normal, sense esforç,tinc la tensió més alta i una molèstia continua al costat del cor.
A Urgències els he explicat com em sentia i els he demanat de retornar a la medicació anterior. Després m’ho ha confirmat el llegir prospecte, són les conseqüències adverses descrites en el medicament Atenolol.

Al moment que m’han donat l’alta i dir-me que descartaven cap infart, els he tornat a demanar que em tornessin a la medicació anterior, Diltiazem , que m’havia receptat la metgessa de cardiologia, per les avantatges, tenia la tensió controlada, més baixa i no tenia els efectes adversos descrits. S’hi han negat m’han recomanat, però no m’han expedit cap recepta que m’havia de posar-me un pegat de 10 mlg de nitroglicerina. M’havia d’automedicar, sense recepta no ho puc fer. M’han donat d’alta amb 18 i 9 de tensió.
M’he emprenyar i els hi he dit que l’usuari té drets i que n’estava segur, -coincideix en el temps i amb el canvi de medicació- que estava patint els efectes adversos de la medicació per la hipertensió arterial, els hi he fet la reflexió , sense alçar la veu però amb contundència, -assertivament- que si havien fet jurament hipocràtic m’havien de fer cas. No ho han fet. Els he dit que faria una queixa formal i denúncia publica, -cosa que estic fent- Han passat de tot , m’han deixat l’informe sobre el llit mentre la infermera, -que han demanat com a testimoni- jo no en tenia… em treia tots els aparells on estava endollat.

Els metges de guàrdia, d’urgències sóc conscient que tenen molta carrega de feina,  sé que fan el que poden, però no és excusa perquè no es mullin en la seva funció. No han volgut rectificar les ordres mèdiques de nefrologia i amb aquesta actitud m’han perjudicat. M’han fet saber que feien un informe per cardiologia per què es revisi la medicació.

nota:

*Atenolol  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/63147/Prospecto …
*Diltiazem  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/62328/P_62328.html …

PS:

En la darrera visita al departament de Nefologia, la doctora que tinc assignada en la visita hi havia una alumna al costat observant, i una infermera, era una visita rutinària de manteniment. Però em va sorprendre que quan va començar ni em va mirar, i no s’havia mirat el meu historial, se’l va llegir davant meu. Era una visita concertada, havia de haver-se-la preparat, ho va fer en aquell moment. Li vaig haver de puntualitzar algunes coses de les que llegia a l’ordinador i recordar-li la nota que dies abans en la visita a la metgessa de capçalera li va fer degut a la meva consulta per la preocupació de la tensió arterial. Cada setmana m’haig de fer una lectura per tenir estadística.

Quan has de donar classe te la prepares, oi? Quan vas a fer una visita d’obres a visitar algú professionalment o li vols vendre qualsevol cosa a algú i has concertat visita ja saps a al que vas. A allà no! Improvisen, o tiren de memòria, és una desconsideració cap a l’usuari. Al meu entendre poc professional. Rutina.

Raise a man

Alicia Keys – Raise A Man

Marble in a foyer
I’ve been lovin’ on you all day
Would’ve stayed if you told me to stay
As you can see, I stayed anyway
I’m just not like these other girls, I swear
I just have to love you
I just wanna need you if that’s okay
And you’re just not like these other men out here
No, no
You just wanna hold me, and that’s okay
Can I be a woman for you, baby
In a time when it’s not allowed?
How am I supposed to pretend
That I don’t want you the way I do? (Oh, yeah)
‘Cause every time you’re around me
I feel virgin all over again
And every time you’re all around me
How can I renege? Boy, I just need your hand
Is it okay that I’m not independent?
Is it okay that I
Is it okay that I show weakness?
Is it okay that I
Is it okay to can’t wait to see you?
Is it okay that I
Is it okay to love a man right now?
If you understand
Then show me your hands (Ooh, ooh)
Show me your hands
Boy, if you understand
Somebody raise a man (Ooh, ooh)
Raise a man
I’ve never been treated a way I didn’t wanna be treated
It’s hard to explain, I know it’s hard to believe
I want what’s comin’ to me
Perfection, protection, please love
With me all night long (Oh)
Makin’ love to our favorite song
Your love teaches me how to love
So deep, baby, it’s so sweet
Can’t wait to pass you down
To the face that resembles you and me
Is it okay that I’m not independent?
Is it okay that I
Is it okay that I show weakness?
Is it okay that I
Is it okay to can’t wait to see you?
Is it okay that I
Is it okay to love a man right now?
If you understand
Then show me your hands (Ooh, ooh)
Show me your hands
Boy, if you understand
Somebody raise a man (Ooh, ooh)
Raise a man
Oh-oh-oh
Oh-oh
Every day and every night I pray for one accord
I adore you even more
And every minute that passes me by
We can’t afford for us to be ignored
Say we need each other more than we know (Oh, oh)
Somebody made a man
To show me how to raise a man (Ooh, ooh)
Raise a man
You can’t be a man
If we don’t raise a man (Ooh, ooh)
Raise a man
If you want a man
Then you gotta raise a man (Ooh, ooh)
Raise a man
If you understand
Then show me your hands (Ooh, ooh)
Show me your hands

Compositors: Alicia Augello Cook / Terius Youngdell Nash / Larrance Dopson / Khirye Tyler

Qui vol ser manat?

Generacions

La meva som reactius, vam heretar la bomba atòmica. Reactius, vam passar fred i molts carència d’aliments i educació, ens manàvem, ens maltractaven, abusaven de nosaltres i tot era molt normal, els progenitors callaven.

Ens vam alçar en contra del progrés de plàstic, contaminació i exuberància d’aliments processats. Ens varem adaptar al sistema, subsistència a cops de colze imitant pautes autoritàries. Qui vol ser manat?

Varem sobreprotegir els nostres fills els hi varem donar, creiem la millor educació i els vam entretenir, teníem molta feina, amb jocs virtuals i consoles. Han esdevinguts reflexius, pro-actius i s’han trobat amb el desastre.

El nostres nets es cagaran en els besavis per la merda de món capitalista que els toca viure.

digueu-me perspicaç

Encara que sembli una idea boja tinc la convicció que van deixar fer per després avortar l’operació i en el moment adequat -aplicar la llei de fugues- a Alcanar.

Apuntar-se el trumfo.

Les clavegueres, no comptaven amb la improvisació de la resta del comando.

Van buscar caps de turc, -una ratonera- grups, en aquest cas captats i alliçonats pel Imam. Pels integrants dels comandos -ells- es preparaven per accions jihadistes, n’estaven convençuts. A semblança de com es van crear els mujahidins i després alguns van derivar cap a talibans.

Després usar-los com i quan els hi convingués. Falsa Bandera,

La resta desídia de l’Aj. de Barcelona no blindant les rambles després dels fets de París i de Niça el 2016.

Les coses no són el que semblen, però són com són.

 

Comentari d’opinió a la noticia; la policia espanyola va visitar tres cops l’ex-imam de Ripoll abans del 17-A (https://www.vilaweb.cat/noticies/un-testimoni-confirma-que-la-policia-espanyola-va-visitar-tres-cops-lex-imam-de-ripoll-abans-del-17-a/)

M’he sentit vulnerable, desemparat.

Abans de res, agraïments :

Agraïments al personal mèdic de l’hospital Clínic de Barcelona per la seva eficàcia i la seva professionalitat en el seu treball a l’hora de la intervenció – traeme un sten del 2,5 ! ,-oido barra! – somric, estirat amb el braç immobilitzat observant les pantalles a la meva esquerra…

Agraïments també pel personal de l’ambulància, des de l’hospital de Vic fins a hospital de Clínic de Barcelona i els de viatge de retorn, especialment a l’infermer conversant de fotografia…

Agraïments també a la metgessa de torn i del personal d’urgències de l’hospital de Vic, encara que treballen en condicions de precarietat, sorolls i riures en un lloc tan desagradable -poca intimitat pel pacient-, instal·lacions obsoletes, un ambient inhòspit, desfasades pel poc confort en una atenció que hauria de ser de qualitat. Gràcies a la metgessa d’urgències pel seu encert i diligència en diagnosticar -el que ja preveia pel meus antecedents recents-, que el departament cardiologia de l’hospital de Vic no ho acabava d’encertar. Molt possiblement i degut a l’accés de càrrega de feina, no n’és excusa -és la meva salut, les retallades maten-, coi és el meu cor!

També agraïments el personal de la UCI, per la seva atenció, encara que les mancances eren evidents pels sorolls ambientals. Quan estàs ingressat en aquest lloc és perquè estàs greu, els sorolls que provenen dels avisos del monitor, no són acceptables. Amb el pas de les hores és una tortura, no pots descansar…

A l’hospital de Vic ja havien d’haver detectat amb les proves que em van fer, sobretot amb la prova d’esforç, les analítiques i ecocardiograma i els símptomes que els hi descrivia, de les molèsties al pit cada vegada més agudes, ja haurien d’haver arribat a la conclusió del què passava

Haver suportar de ser recriminat i renyat en la consulta de cardiologia de l’hospital Universitari de Vic, la metgessa Dra B, la cardiòloga, renyant-me, dient-me que no em volia prendre els medicaments per la tensió, -no era cert, jo me’ls prenia-, la qüestió era que demanava que revisessin la medicació i em donessin l’adequada, la que em produís menys efectes secundaris -perquè en tenen i molts-, és molt diferent.  Em va emplaçar a 10 dies més tard a passar per l’hospital de dia on em farien una analítica i un electrocardiograma.

Mentre esperava l’informe per ser derivat i poder ser atès a l’hospital de referència, el Clínic de Barcelona, per llista d’espera per possible intervenció per cateterisme li vaig haver d’insistir que sentia dolors al pit, que cada vegada era més freqüent que no em trobava bé, que no anava bé. Va respondre que m’haurien d’ingressar a urgències i que allà potser hi estaria moltes hores i al final m’enviarien a casa… Li vaig haver d’exigir -m’estava alterant i molt- que m’enviés a urgències…que no em trobo gens bé. – Hòstia!                                                                                              M’hi van traslladar al cap de una hora.  A Urgències em van practicar pel cap baix 3 analítiques. La metgessa que em va atendre a d’urgències, la Dra. A, va confirmar-me que tenia una molt possible obstrucció de arteries coronàries. Que pel dolor que tenia em queixava poc. Que resistia molt bé el dolor. Feia 24 hores que era a urgències. M’havien comunicat que em derivaven al 111 a observació i no ho van fer…

Va passar a visitar-me al box la cardiòloga Dra. B, va advertir-me que no em podia moure sota cap concepte, que no em podia moure gens. Havia fet un infart. -Collons!

El dia abans, m’estava enviant a casa…

Feia 24 hores que era al box d’urgències i no m’havien de derivat al 111 a observació, com m’havien comunicat una vegada diagnosticat i monitoritzat. Va dir que no tenien plaça… -una altra vegada les mancances. Vaig avisar als familiar de la situació…

Poc després em van traslladar a la UCI, monitoritzat 24 h. esperant torn d’intervenció d’urgència a l’hospital Clínic per la intervenció de cateterisme que em van practicar a la tarda de l’endemà. Al vespre del mateix dia em van retornar a la UCI del HUV de Vic i 24 hores més sota observació. Després 3 dies a planta i el dilluns, passat al migdia em van donar l’alta.

Hospital universitari de Vic, eh!

M’he sentit vulnerable, desemparat.

Fa tres mesos.