Alteritat

Discurs de Julià de Jòdar com a president de la constitució del Parlament de Catalunya – 26/10/2015

És una paradoxa que l’atzar m’hagi designat president d’edat d’aquesta cambra quan el nostre grup parlamentari no hi ha volgut ocupar cap lloc. No me’n queixo pas: l’atzar és arbitrari, però no frívol: vaig néixer una matinada dels Sants Innocents.

Més paradoxal encara — i molt menys innocent — és que formo part de la generació independentista que va organitzar el Comitè Català contra la Constitució Espanyola el 1978, perquè no va significar una ruptura amb el franquisme sinó la seva impunitat; perquè no va sorgir d’un procés constituent popular, sinó que va ser elaborada des de dalt; perquè no reconeixia Catalunya com a nació; i perquè mantenia els privilegis econòmics i classistes, les mateixes forces d’ordre públic, l’exèrcit intocable, i la judicatura del franquisme. I ens vam oposar a l’Estatut de Sau perquè emanava d’aquella Constitució i, en conseqüència, vam demanar una abstenció activa en les eleccions autonòmiques del 1980. La radicalitat independentista tenia un preu; el vam pagar amb persecució i soledat. Vam resistir mentre les institucions miraven cap a una altra banda el 1981 i el 1992. No oblidem Guillem Agulló. Vam treballar des de la base. Vam ser perseverants. I vam poder enllaçar amb la creació d’un moviment de masses democràtic, pacífic, i sostingut, que va començar amb la Plataforma pel Dret de Decidir el 2006, i va continuar amb les Consultes per la Independència entre el 2009 i el 2011, amb la manifestació contra la sentència del TC del 2010, amb la fundació de l’ANC, amb les diades dels últims anys, i amb la consulta del 9-N. Un país de carrer, que s’ha expressat amb tantes marees verdes, grogues o blanques, amb tantes vagues generals, amb tantes protestes i propostes arreu dels Països Catalans. Un país que ja hi és. La composició d’aquesta cambra n’és el fruit per acció, amb una majoria independentista, i per reacció, amb una nova minoria a l’oposició.

L’última, i més important de les paradoxes, és que disposem d’una majoria independentista al si d’un ordre juridicopolític que li nega tota capacitat de realitzar el mandat democràtic de la ciutadania que l’ha votat. La tasca principal d’aquest parlament serà la de resoldre el conflicte en els mateixos termes democràtics, pacífics i sostinguts del moviment que li ha conferit la majoria legal i la legitimitat moral per fundar un nou model ètic, juridic i polític assentat sobre la llibertat, la igualtat, i la justícia social per al nostre poble. Perquè fa molt de temps que els moviments pels drets socials, nacionals i civils, el teixit associatiu, estan constituint un model per a un nou país, on caldrà establir una nova i distinta relació entre continuïtats i ruptures democràtiques, entre el carrer i les institucions, entre les estructures socials i la vida moral, entre la trama constitucional i les seves bases materials.

S’ha estat molts anys ajudant a fer governs a Madrid, a construir les seves alternatives de poder, però ara no en som l’alternativa, sinó l’alteritat. Una alteritat que no se’ns vol reconèixer. Una alteritat que no està restringida a la utopia o al record, sinó que és concreta i factible. I necessària. Ja no ens acontenta el pinso: volem sortir de la gàbia. No canviar-la, sinó fugir-hi. No volem les molles, que diria Ovidi Montllor, és temps del pa sencer. La majoria independentista d’aquesta cambra n’és la garantia. I el parlament és un dels llocs on s’ha de construir políticament aquesta alteritat. Però no oblidem que també hi ha una alteritat que afecta a la majoria i una alteritat que afecta a les minories. El problema del pa i del treball afecta a la majoria. El problema de les retallades i les creixents desigualtats afecta a la majoria. El problema del patriarcat ens afecta a tots, encara que colpegi les dones. El problema de la salut afecta a la majoria. El problema de l’escola afecta a la majoria. El problema de la cultura afecta a la majoria. El problema ecològic afecta a totes i a tots. Però, en canvi, afecten a la minoria, i els seus interessos, les privatitzacions, els rescats bancaris, o la corrupció.

Som un sol poble, certament, però divers i plural i complex, amb unes desigualtats i exclusions per raons de classe, d’origen, de gènere, o de creences, que són ja intolerables. Vergonyoses. Aquest hivern hi haurà milers de famílies que no podran pagar la llar, els aliments, els serveis mínims. Hi haurà infants desnodrits i gent gran desatesa. Cap govern sorgit d’aquest parlament no guanyarà la legitimitat si no aplica les mesures indispensables per pal·liar-ho. No es pot fallar a la llibertat política d’aquest poble, no es pot fallar a la justícia social per a la seva gent. Però amb els pobres no s’han de fer experiments: si les institucions han d’aplicar plans d’emergència social, són ells, els pobres, que han de participar-hi i tenir-ne el control. Que cap mare de família necessitada no hagi de dir, com la portera de Palau més famosa de la literatura catalana, la immortal Secundina: “Talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera”.

Són temps de llibertat. És temps de justícia. Visca la terra.

Moltes gràcies.

Julià de Jòdar

Julià de Jòdar (CUP-Crida Constituent) ha presidit la sessió constitutiva, en ser el diputat de més edat del nou Parlament de Catalunya

#Alteritat
#ParlamentdeCatalunya

@julidejdarmuoz

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s