Fent un tomb per la vida. Imaginava un lloc on anar. M’he aturat, he fet un cafè, he pixat i he donat un cop d’ull als avisos, m’he cagat en els qui pretenen fotre’m, en els que em creen frustració, els de sempre. Els que pretenen empresonar-me , com a molts, amb l’excusa de la seva legalitat.
El rellotge biològic em demana menjar, he mirat el de les hores , quarts i minuts i he deixat estar d’anar a donar un tomb per l’espai i el temps. La geografia pot esperar, sempre és allà, la història és la quotidianitat. Me’n torno a casa, preparo el que havia programat, mentrestant cuinant poso a tot drap el primer CD que m’he trobat entre mans, sento; “primavera que no llega”… -m’agradaria compartir – pensament amanit per la música que no cessa. “Primavera que no llega” en aquest hivern de solitud. Ja fa temps que no comparteixo moments com aquest, res de res… la penso. Vaig esborrar el seu telèfon i el correu de l’agenda per no caure en la temptació de pregar estima que no sent. “Primavera que no llega”.
He sentit el sentiment, enganyant-me volgudament per altres substitutes del seu sentiment. Desamor. Solitud. Dia gris, fred. Exiliat en el poble on ja no hi tinc res a fer, sinó veure-hi passar el temps, saludar els saludats. Hi visc, sobrevisquent a la “primavera que no llega”.
…i el dijiribu, roncant, ancestral, acaba el tema.
Generació... 