corruptes i carpetes; la torna

“si cap fill meu o jo mateix entrem a presó, trauré tota la merda que hi ha sota la catifa…” JPS

– la torna entre draps bruts.

Qui treu la carpeta, en el moment adequat, pren avantatge i ho empastifa tot !

És el que passa quan es flirteja amb l’Estat. S’és la carpeta útil quan li convenen als serveis d’intel·ligència de l’Estat.

les clientes

les clientes de la Arrimadas; gent amb un baix to crític i cultural -deficiència educativa- no és responsabilitat seva potser, però al dirigents polítics ja els hi va bé.
S’entretenen amb la TV brossa, el cap ple de pardals,la imatge de la senyora amb talons, tenyida i uns quants quilos sobrers, greix, que menja pipes i ho emmerda tot…

(llegint aquest article de vilaweb http://www.vilaweb.cat/noticies/lentrevista-a-ines-arrimadas-a-tv3-senfonsa-en-audiencia/#comment-9232)

ni puto cas

Aquesta empresa, quan l’administració nostrada i local em van deixar tirat i sense cap mena de prestació i sense recursos, després d’anys de pagar impostos, i cotitzar, aquesta empresa com deia, una vegada al carrer per desnonament, va continuar facturant com si visqués en el domicili. M’havien tallat el subministrament de electricitat i per tant també inutilitzat el subministrament de gas, el calefactor de gas no funciona sense electricitat. Els hi vaig demostrar, entrant al registre del concessionari local, tot el patracol de paperassa.
La companyia per resposta em van enviar un munt d’amenaces mitjançant un gabinet d’advocats caça recompenses.
A gas natural Ni puto cas

(comentari al MO d’en @andreubarnils a VilaWeb – http://www.vilaweb.cat/noticies/gas-natural-no-sen-sortira/)

Espoli

…fent cua a l’oficina veig assegut dins la sala d’espera junt a una pancarta un home de mirada perduda, amb ganes de lluitar. M’assec al seu costat, m’interesso. Li pregunto. M’explica que el banc li va concedir un préstec per un projecte d’una casa de colònies. Ells és del sector. M’explica que per motius de la crisi el contractista havia aturat les obres per problemes derivats de la mateixa inèrcia de la crisi i no podia acabar el projecte. Pressiona al banc que li executarà la hipoteca. Vol re-negociar els terminis però el banc li executarà l’aval, el seu habitatge particular. No ha pogut posar en marxa el seu negoci, ni pot generar ingressos.

Em pregunto, posant-me en la lògica dels creditors; -quin creditor inverteix i presta diners, que són dels accionistes, en un projecte que prèviament uns experts financers li han donat el vist-i-plau, i abans de posar-se en marxa, l’aturi quan encara no ha pogut generar ingressos ? I Acte seguit li executa el préstec per recuperar la inversió? – recuperar que?

Actua en contra de la lògica de invertir per guanyar. Liquida el préstec executant l’aval de la hipoteca. Hi perden tots; el banc que perd la inversió dels accionistes que no obtenen dividends i sobretot el promotor del projecte que hi ha invertit tots els seus actius personals i professionals. Es queda sense res, sense projecte, sense habitatge i sense feina. Li espolien tot.

Hi guanyen els fons voltors que revenen -per sota el valor taxat pel mateix banc- els actius de l’home, que abatut i desconcertat emmalalteix. Espoli.

(Aquell dia vaig començar els tràmits per canviar d’entitat bancaria, vaig buscar, i vaig trobar la banca ètica. Vaig canviar de compte.)

#espoli #bancaètica

pleguem !

Em patinen, com diuen al carrer me la sua tot plegat.
Em tenen avorrit.

Si fan una DUI, m’està bé, si fan una RUI amb garanties de guanyar també,
Si deroguen totes les lleis l’endemà i deixen les essencials com els reglaments pels semàfors que es posin en vermell quan cal, en taronja per canviar i verd per passar, collonut !

Que canviï tot, és clar i de veritat, que fem una festa fotent tots els tribunals i audiències a la puta paperera de l’oblit, ja m’està bé. Una orgia de foc i flames al mig dels carrers de llambordes – no malmetem l’asfalt, eh! – com una foguera de sant Joan…
Pleguem !

( resposta a l’article de la Marta Rojals @replicanta_  al mail Obert http://www.vilaweb.cat/noticies/les-exigencies-per-a-qui-se-les-pugui-permetre/ )

Oriol

Vaig conèixer l’Oriol Solé l’any 1970. M’havia amagat a Tolosa de Llenguadoc.

M’havia lliurat de la mili per inútil total. D’aquella gent no en volia ni sentir a parlar-ne. M’avorria l’ambient de l’època. Em buscaven, tenia por, estava acollonit. En acabar el curs escolar el mes de Juny, s’acabava la meva feina a l’escola on treballava a Horta al carrer de Dante.

Vaig refugiar-me momentàniament a Cadaqués a casa d’un amic pintor. A Cadaqués vaig conèixer en Michel Bertrand, professor de psicologia a la Universitat a Tolosa de Llenguadoc. Em va proposar d’estudiar francès a Tolosa.

Em vaig passar l’estiu punxant discos a els Arrels, un bar a mitja muntanya, s’hi sentia bona música, la mestressa em va donar feina, servir copes, després quan la disc-jockey es va acomiadar, m’hi va ficar a mi.

Només arribar a Tolosa em van presentar l’Oriol. Era refugiat polític. Em va acollir al seu pis del barri de les Arenes. Vivia en un HLM on estava farcit d’immigrants.

L’Oriol treballava de repartidor de llet i diaris, al matí, a primera hora.

Em vaig matricular de llengua Francesa a la Universitat, vaig obtenir permís de residència. Era legal.

Amb l’Oriol parlàvem de política i de la lluita ideològica. Escoltàvem música a casa dels veïns, professors francesos; Mamas & the Papas i tendències musicals de l’època.

Poc a poc em va anar fent conèixer i introduït a altre gent de la ciutat, entre ells en JM Rouillan, molt jove i bromista. Vaig viure, la sensació del moment, de passar la vida i el temps…

En aquella època en el campus s’estaven preparant actes, que després van ser violents, en protesta pel judicis de Burgos.

Érem a l’HLM del carrer Maurice Sarrault el fundador de la Depeche du Midi. Els altres veïns, una família de treballadors espanyols, carregats de fills. Nosaltres en un pis d’estudiants.

En una missió vaig anar per encàrrec de l’Oriol fins a Saint Jean de Luz, vaig contactar en una adreça que m’havia donat presentant-me en nom de l’Oropèndola -Oriol-, era com es feia conèixer amb la gent d’Euskadi, a buscar un document dirigit als treballadors espanyols per recolzar als presos del procés de Burgos, que el règim franquista pretenia executar. En vam fer multitud de còpies, les vàrem repartir a tots els grups de suport.

Absorbint; Rosa Luxemburg, la república de Weimar, la 3a internacional, la revolució cultural, l’oposició al franquisme. El guevarisme. Prenent consciència per on anava el món.

Teníem informació. Les informacions quotidianes amb normalitat a la TV, als diaris. Veure com a Xile guanyava, la unitat popular, com Allende esdevenia president.

Temps guanyat, pensava que els meus companys de promoció s’estaven fotent a Ceuta, que és on m’hauria tocat anar. Feia una altre mili.

Érem un grupet que mirava cap la península. Es definia una base de divulgació d’idees, i una infraestructura per donar suport a l’interior. El comitè exterior de “nuestra clase”, grup autònom de les CCOO “oficials”. El formàvem  6 persones, col·laboradors necessaris; correus i logistes amb la finalitat de muntar una impremta; editar, transportar i distribuir el diccionari del “movimiento obrero”; una publicació en din-A5 amb sobrecoberta de cartolina, color verd clar. On s’explicaven coses com; què fer en cas de detenció, com organitzar-se i preparar assemblees, com crear comitès d’autodefensa dirigida als militats de les organitzacions clandestines d’aquell moment.

La nit del 31 de desembre al 1 de gener del 1971 una vegada acabada la missa del gall a la parròquia espanyola i mentre la gent marxava l’Oriol és va posar a cantar la internacional i alguns s’hi van afegir…

Havíem passat el cap d’any en una celebració de la parròquia espanyola de Tolosa, amb en Carlos, el capellà que ens donava suport, un xicot que treballava a la construcció que no me’n recordo del seu nom, en JM Rouillan –Sebas-, que per cert li vaig posar aquest àlies a la tornada d’un viatge a Donostia, el Bermejo, en Jean M. L,  en l’Ollé, l’Oriol -Víctor-, i algú altre…

El comitè exterior “nuestra clase”, nucli exterior del 1000 -MIL- es va formar el gener del 71.

A finals de Març 1971 viatjo a Barcelona, em reuneixo amb el comitè interior, “nuestra clase”, amb el Montes i amb el petit al carrer Consell de cent amb Aribau.

A l’inici d’estiu l’estiu viatjo fins a Guardiola de Berga, hem contactat amb uns miners, ens han acompanyat fins a Bagà, hem inspeccionat un possible refugi en cas de que alguna acció ho requerís.

A finals d’estiu sóc a Perpinyà durant el judici de l’Oriol, l’havien detingut dos mesos enrere a causa de l’expropiació d’una impremta. S’havia preparat la seva fuga de la presó,  però no ens vam coordinar bé. En Oriol s’havia escapat, havia sortit abans direcció a Sant Miquel de Cuixà.

A la tardor del 1971 vaig marxar a París direcció Londres. M’hi vaig quedar tot un curs escolar.

Ens vàrem veure per darrera vegada amb l’Oriol a Barcelona a l’estiu de l’any 1972. Preparàvem una acció. Després vaig deixar el MIL.