Llibertat condicionada, indigent amb sostre

Sona el mòbil, algú demana per mi. Li demano qui és, em diu que tinc un deute amb Gas natural. Li dic que soc insolvent, que la generalitat fa un any em va extingir la RMI, i que per això no vaig poder pagar. Em diu que no hi té res a veure. M’indigno. Li dic que vaig presentar un plec al jutjat, explicant al jutge  els motius de la insolvència quan em varen desnonar.
Em parla mentre m’estic explicant, no em deixa parlar. Li dic que li penjaré si no em deixa que m’expliqui. Continua. Penjo. Torna a trucar. Penjo. Bloquejo el numero de telèfon. Tallo ponts.

El primer deure, amb mi mateix, com a persona és sobreviure. Prioritzar. No puc pagar, sóc insolvent, indigent. No tinc ingressos. Visc de la generositat i benevolència d’amics i familiars.

Penso; si algun dia sóc, sobradament, solvent i que no repercuteixi en el meu benestar personal; físic, mental, anímic. Llavors pagaré, malgrat l’administració que em va deixar en l’abandó, malgrat les companyies subministradores, corporacions de psicòpates que han abusat dels seus clients. Tenia un contracte i necessitava subministraments, els vaig subscriure. Ara no puc. No sóc culpable. Tinc raó.

Em puja ràbia de dins, cony! És qui ni em puc comprar ni uns putos texans. les butxaques sorgides i tornades a sorgir, descolorits. I em puja encara més. Li dic ara que ja no m’escolta, que es quedi un temps de vacances, perquè prengui consciència, que es torni una mica empàtic i es dediqui a una altra feina que deixi de fer d’esbirro. (fill de puta, cabró).  Em cago en tot, en les companyies, i en l’administració per no regular-los. Hòstia !

Em calmo, descanso i l’endemà em llevo i escric, ho trec. Escolto reggae, ballo, m’allibero. Recordo els vells anarquistes, revoltats, que varen cremar esglésies o les varen enderrocar…  Ens hem civilitzat, ja no es fan aquestes coses. Deixem que els psicòpates se’n riguin i ens xuclin. “A la mierda” com deia en Labordeta…

A l’exili, en un entorn tranquil, protegit entre quatre parets, gaudint de músiques i la bellesa contemplativa del paisatge. Necessito moure’m. Explorar.
En llibertat condicionada, indigent amb sostre.

(publicat inicialment a Generació …

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/259329)

Buidar per tornar a omplir

Devastador relat de l’altra.
Poso distància, surto corrents, fujo, no vull que m’atrapi (ja ho estic).
Em dius que el llenci, que; – n’hi ha d’altres per llegir.
– Ho faig amb els que no m’importen. Els deixo, els abandono, fins que es tornen grocs. Amb el transcurs del temps perden, la seva, contemporaneïtat.
Venjança?

Sovint escric, en to de broma, potser no tant: – els llibres que no et diuen res s’han de cremar (em ve al cap Fahrenheit 451). Pràctic, bescanviar, reciclar o fer-ne pasta. Quantes publicacions de Planeta que no sortien reeixides perquè el director editorial havia volgut copiar-ne una col·lecció d’obres de literatura de la competència que ja s’havia consolidat i ja n’havia saturat el mercat?. Ara ja s’han fet amb el segell. Vaig dir-li davant de tothom en una convenció, que ho vengués ell, vaig acomiadar-me per no tornar-hi mai més. Sí, per la liquidació.

Buidar per tornar a omplir.

( publicat originalment a Generació…

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/259043 )