la llengua no es toca !! (a les escoles i als jutjats)

A què espera la consellera per plantar-se?

– Com és que escorre el bulto, i passa la responsabilitat a les escoles ?

Les AMPAS i direcció d’escoles tenen varis fronts oberts:
– Pressionar l’administració pròpia de Catalunya, el departament d’ensenyament, perquè es planti. Les atribucions són de la comunitat ” autònoma” pròpia, de moment.
– Mobilitzar-se per denunciar col·lectivament i sense fissures l’atropellament de l’estat i la tebiesa de la Generalitat de Catalunya.
– Denunciar a les institucions internacionals el genocidi lingüístic.
i
Aplicar la desobediència civil fins les darreres conseqüències. Plantar cara, tots junts sinó no ens en sortirem. Ens collaran fins a fer-nos mesells. Valentia. Tots junts podem vèncer.

i en els jutjats els/les jutges

És la seva obligació de conèixer la llengua no s’hi val de ficar-se darrera les faldilles que el castellà (español) és l’idioma de la l’estat. Si treballen a Catalunya, quan el català és cooficial. Per tant assumir, que l’han de saber i poder parlar i no d’impedir usar-lo en la justícia.

No s’hi val malmetre diners perquè, ell/ella o el secretari/a com que diuen, -per fotre- que no t’entenen i que necessiten un traductor.

Hi ha excepcions, poques, que el/la jutge et diu; és el teu dret a parlar en català -en un judici-, (però els hi has de demanar permís).

Ens hem de plantar. Ja n’hi ha prou.

limitació

Realitzava exàmens, hi tenia que incrustar gràfics i no me’n sortia, m’embogia de no ser-ne capaç i veure que els demés se’n sortien i el temps s’acabava…

Barrejava en el malson l’examen de disseny gràfic amb el d’estadística
Salt, de 1974 a 2006, no havia passat el temps.

Llevat, mig despert, amb necessitat de tenir una ocupació, aïllat.

Llegeix-ho en una piulada: “la ment quan percep limitació, és una limitació” És tant vident, d’evident, que només ho pot arribar a sintetitzar una ment preclara. Buda.
I em fa sentir petit, limitat, i a la vegada gran. Gran per haver haver-ho sentit, percebut, en la seva dimensió.

És temps de tornada d’un viatge o anada que en realitat mai es fa així que és més frustrant (calorós).

(publicat inicialment a http://blocs.mesvilaweb.cat/romanidemata/?p=267011)

Llibertat condicionada, indigent amb sostre

Sona el mòbil, algú demana per mi. Li demano qui és, em diu que tinc un deute amb Gas natural. Li dic que soc insolvent, que la generalitat fa un any em va extingir la RMI, i que per això no vaig poder pagar. Em diu que no hi té res a veure. M’indigno. Li dic que vaig presentar un plec al jutjat, explicant al jutge  els motius de la insolvència quan em varen desnonar.
Em parla mentre m’estic explicant, no em deixa parlar. Li dic que li penjaré si no em deixa que m’expliqui. Continua. Penjo. Torna a trucar. Penjo. Bloquejo el numero de telèfon. Tallo ponts.

El primer deure, amb mi mateix, com a persona és sobreviure. Prioritzar. No puc pagar, sóc insolvent, indigent. No tinc ingressos. Visc de la generositat i benevolència d’amics i familiars.

Penso; si algun dia sóc, sobradament, solvent i que no repercuteixi en el meu benestar personal; físic, mental, anímic. Llavors pagaré, malgrat l’administració que em va deixar en l’abandó, malgrat les companyies subministradores, corporacions de psicòpates que han abusat dels seus clients. Tenia un contracte i necessitava subministraments, els vaig subscriure. Ara no puc. No sóc culpable. Tinc raó.

Em puja ràbia de dins, cony! És qui ni em puc comprar ni uns putos texans. les butxaques sorgides i tornades a sorgir, descolorits. I em puja encara més. Li dic ara que ja no m’escolta, que es quedi un temps de vacances, perquè prengui consciència, que es torni una mica empàtic i es dediqui a una altra feina que deixi de fer d’esbirro. (fill de puta, cabró).  Em cago en tot, en les companyies, i en l’administració per no regular-los. Hòstia !

Em calmo, descanso i l’endemà em llevo i escric, ho trec. Escolto reggae, ballo, m’allibero. Recordo els vells anarquistes, revoltats, que varen cremar esglésies o les varen enderrocar…  Ens hem civilitzat, ja no es fan aquestes coses. Deixem que els psicòpates se’n riguin i ens xuclin. “A la mierda” com deia en Labordeta…

A l’exili, en un entorn tranquil, protegit entre quatre parets, gaudint de músiques i la bellesa contemplativa del paisatge. Necessito moure’m. Explorar.
En llibertat condicionada, indigent amb sostre.

(publicat inicialment a Generació …

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/259329)

Buidar per tornar a omplir

Devastador relat de l’altra.
Poso distància, surto corrents, fujo, no vull que m’atrapi (ja ho estic).
Em dius que el llenci, que; – n’hi ha d’altres per llegir.
– Ho faig amb els que no m’importen. Els deixo, els abandono, fins que es tornen grocs. Amb el transcurs del temps perden, la seva, contemporaneïtat.
Venjança?

Sovint escric, en to de broma, potser no tant: – els llibres que no et diuen res s’han de cremar (em ve al cap Fahrenheit 451). Pràctic, bescanviar, reciclar o fer-ne pasta. Quantes publicacions de Planeta que no sortien reeixides perquè el director editorial havia volgut copiar-ne una col·lecció d’obres de literatura de la competència que ja s’havia consolidat i ja n’havia saturat el mercat?. Ara ja s’han fet amb el segell. Vaig dir-li davant de tothom en una convenció, que ho vengués ell, vaig acomiadar-me per no tornar-hi mai més. Sí, per la liquidació.

Buidar per tornar a omplir.

( publicat originalment a Generació…

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/259043 )